“Vuit fulles”

M’estaven mirant tots amb uns ulls oberts i sorpresos pel que els acabava de dir. Estaven asseguts al terra, davant meu. Cada any ho faig, i es repeteix la mateixa situació. Em miren incrèduls, al moment uns comencen ja a somiar i a imaginar en els seus petits caps, mentre que uns altres busquen arguments per a no creure el que els estic dient.
Solen tenir tres, quatre o cinc anys, i al final tots creuen. Ocorre curs rere curs quan els dic que sóc una fada.

Ja us podeu imaginar que alguns comencen a somiar en mode purpurina i altres, busquen respostes, a preguntes com: i on tens les ales? Tan petits i ja hi ha manifestacions on es veuen les preferències que té el seu cervell…si és l’hemisferi dret, o l’esquerre el que mana.
Els explico que només em surten a la nit, per això ells no les poden veure. Els seus ulls brillen i m’encanta.
I parlant de les meves ales, sabeu que es necessiten vuit fulles d’arbres diferents, als que t’uneixi el teu cor, per a poder ser una autèntica fada del bosc?

Encara i vivint en una ciutat amb mar, sempre he sabut que sóc una fada del bosc. La màgia em va ser donada en l’ADN. Venir de Barbadillo d’Herreros, en la serra de la Demanda, té molt a veure. Encara que crec que me la va passar la meva mare, el dia que em va explicar que de petita, quan anava a l’horta del Ranal a portar-li l’esmorzar al meu avi, ell li deia: – Mira que ha sortit de la pomera! I aquí…al costat de les pomes, havien caramels penjats. Aquest arbre encara està. Amb el pas dels anys continua donant fruits, i en ell encara estan els claus que va posar el meu avi i que utilitzava per a penjar la seva jaqueta així com els utensilis que necessitava. Aquesta va ser sens dubte la primera fulla d’arbre que vaig aconseguir.

Aquí em van començar a créixer una mica les ales. Us explicaré com vaig aconseguir les set restants. Aquestes fulles que m’han portat a sentir aquest “picorcillo” a l’esquena, això que sento quan les meves ales em diuen que recordi que són aquí.

La segona fulla la vaig recollir de molt petita. En veritat jo era petita però la meva família molt gran. Ens encantava anar a la serra a passar el dia. Eren  temps en què amb tenir una manta per a asseure’t a terra, ampolles d’aigua dins del riu a refredar, pa i una carmanyola amb truita de patates, era suficient. Estar junts, aquesta era l’única condició, la resta es podien considerar adorns.
I aquí estava aquest faig. Enorme, per davant d’ell passava el riu, i semblava que fos el guardià del camí, que només deixava passar a uns privilegiats. A nosaltres ens ho permetia. Sota la seva ombra i dins del riu posàvem la beguda a refredar. I… agafàvem “renacuajos”, aquests que poses en un calder, i mires sense entendre, com pot ser que es transformi en granota. Després els retornàvem al riu perquè seguissin el seu curs dins de la vida. Sens dubte, la fulla de faig em vaig guardar, va ser la segona que necessitava.

La tercera la vaig agafar un dia anant a Bezares, va ser passant per Matalmoro. Hi ha tants roures, amb aquestes fulles que segueixo sense entendre. Aquestes formes que et diuen que en la vida tot no serà llis, ni rodó, que a vegades anirà en una direcció i altres prendrà altres camins. Però que si juntes tots aquests dies, aconseguiràs viure de veritat. El que facis amb els camins ja dependrà de tu. Els roures que estan tan junts els uns dels altres, com donant-se força entre si. Aquesta fulla va ser la meva tercera.

La quarta no la vaig agafar al poble ni en els seus voltants, la vaig agafar en un poble de Tarragona que es diu Perafort. Aquí vam tenir una caseta en la qual passàvem la part de l’estiu en la qual no podíem anar a Barbadillo. Aquesta casa amb jardí, que ara en moments d’enyorança vaig a veure i em sembla tan petita, quan era nena em semblava enorme. El meu arbre era un salze, que per cert ja no està. Em semblava rar, a la vegada que màgic, que un arbre es pogués dir  “llorón”. Aquestes branques que van fins al terra i en les quals et pots amagar. Pensava que potser això de llorón venia perquè si ho necessites i estàs dins, les seves branques et serveixen d’abraçada. Aquesta fulla allargada i de punta, va ser la quarta que vaig aconseguir.

La cinquena fulla punxa. Són agulles que fan mal. Són records. I tinc dues perquè les vaig agafar de dos llocs diferents. Si estàs pensant que són fulles de pi has encertat. Les primeres van ser a Pineda de la Sierra. El meu pare es va anar a viure allí de petit. Ens explicava com amb molt pocs anys feia el recorregut per la via per a agafar claus  per al meu avi, que era ferrer. Quan anàvem a visitar aquest poble, pensava en quants arbres li haurien protegit que no li passés res. Ni ho vaig pensar, vaig agafar unes fulles de pi i me les vaig guardar en la butxaca.
Anar de Tarragona a Barbadillo és un trajecte que tant nosaltres com el cotxe podria fer-lo de memòria. Agafes l’autopista prop de Valls, d’aquí a Lleida, i en breu veus apuntar el toro damunt de les muntanyes i saps que estàs arribant a Saragossa. Gires el cap per a donar gràcies a la Verge del Pilar i segueixes el camí. Poc trigues a veure Gallur i prens el desviament, per a entrar en la carretera en la qual segons vas avançant quilòmetres, et vas endinsant en un món més màgic. És exponencial…com més t’endinses cap a la serra, menys cotxes i més vistes belles. Després de passar Soria, en la qual ja et comences a sentir com a casa, arribes a les pinedes, i aquí el cor se t’omple perquè saps que estàs molt a prop. Aquestes pinedes sempre han estat un lloc de referència. D’aquí també vaig guardar unes quantes fulles.

Sabeu com vaig agafar la sisena? Un dia el vaig notar en baixar a l’ermita de Costana, era tardor, necessitava una mica de silenci, i en veritat ho necessitava dins i fora meu. El prat de l’ermita sempre me’l dóna. Però segons anava caminant i ordenant-me per dins, sentia un cruixir, molt fluixet molt fluixet, i no sabia que era. Estava fascinada pels colors: marró, taronja, vermell, barrejat amb el verd i el groc.I aquí estava caminant i mirant els pollancres que m’encanten, amb aquestes fulles que mou el vent a l’estiu i em semblen gotes platejades que ballen per als que passem per allí, quan la vaig veure.
Aquell cruixir eren les fulles que se separaven de la branca per a anar a caure al camí. No podia creure que pogués ser tan bonic. Aquí estaven per a mi. Aquestes fulles arrodonides amb les quals fem garlandes les fades per a decorar les nostres festes, sortien a rebre’m i a dir que estava a casa. Aquesta va ser la meva sisena fulla.

La setena… ai la setena! va ser quan acabaven de posar wifi en la plaça del poble, on si volies tenir senyal amb el mòbil, havies d’anar allí, sí just allí, on està el castanyer. I és que amb ell em va passar el que passa a vegades en la vida. Que ho tens tan a prop i ni ho veus. Com
sempre era aquí… era igual l’estació, era igual el seu color, o el nombre de fulles que tingués, sempre estava. I jo no ho veia. Va ser una tarda d’estiu, allí asseguda amb el mòbil a la mà, que ho vaig saber. En la pantalla es reflectien les fulles, i era com que em cridaven i em deien: -Però, no t’acordaràs de nosaltres? Vaig agrair la seva presència i aconseguia així tenir set fulles, i estar més prop de l’octava i última.

Encara que el millor que em va portar el castanyer va ser el sentir-me agraïda, de tot el que tenia. Aquí vaig començar a ser conscient que no fa falta buscar lluny, moltes vegades ni fora de tu mateixa, sinó dins teu és on hi ha les respostes.
Tenia totes les fulles guardades en una capseta platejada: una que quan l’obres s’aixeca una ballarina, i si has girat bé la rodeta que hi ha a baix, quan es posa en peus, al ritme de la música comença a donar voltes i a ballar. Era la meva caixa preferida des de petita. Comptava les fulles una vegada i una altra, sempre hi havia set. Necessitava una altra. I fulles veia moltes, però que s’unissin al meu cor…d’aquestes no.

Reconec que vaig estar a punt d’abandonar i vaig pensar que igual això de ser una fada no era per a mi. Però estava tan a prop…
I un dia quan m’anava a Santa Icilia per a fer una passejada, just abans d’arribar al pont, em vaig parar a mirar la casa que sempre m’ha tingut enamorada. És una caseta que gairebé sempre l’he conegut buida. Potser això és el que em feia imaginar, com la tindria jo per dins, que faria en aquest petit jardí. Si deixaria els marcs de les finestres i el reixat de color groc o si ho pintaria d’un altre color. Vaig tancar els ulls com feia tantes vegades en passar per allí, i aquesta vegada en obrir-los em vaig girar cap al riu i el vaig veure. Era un serbal, un arbre màgic on n’hi hagi, amb un munt de boletes vermelles, com a robins. No sabia si era la meva imaginació, però vaig sentir que les boletes començaven a ballar: pujaven, baixaven, semblava un ballet real; i de sobte… es van col·locar en forma d’un gran cor.
Llavors ho vaig saber: aquesta anava a ser la meva vuitena fulla. La del serbal. La vaig agafar i vaig pujar corrent a casa, estava a punt de fer-se de nit. Vaig treure la capseta platejada del racó de l’armari on estava amagada, i vaig guardar la fulla que feia el número vuit.

En aquest moment, una esgarrifança va recórrer tota la meva esquena, i el vaig sentir. Les meves ales estaven senceres, s’havien acabat de formar. Amb por alhora que una emoció que no podria explicar em vaig mirar de reüll en el mirall. I allí estava jo…tan normal i amb tanta màgia per a repartir.
Ja era de nit, estava el foc encès en la xemeneia. Que aquest dia hi hagués per a sopar ous fregits amb “morcilla” i xoriço, era el senyal que tot estava bé. Que així era com havia de ser.

Des de llavors, als únics que faig els meus confidents és als nens que tinc en classe. Ells ho saben. I es fan grans, van canviant de curs i d’etapa, però dins d’ells queda una cosa connectada, a la serra, al poble, als arbres i a la màgia.
És de nit, les meves ales no caben en si d’alegria. Quan recordes els principis d’alguna cosa, un somriure il·lumina la cara. I sí… jo ara estic somrient.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *